Nanga Parbat, gener 2018

En un cap de setmana on molts hem estat pendents del rescat al Nanga Parbat, diumenge participàvem a la marató de Rocacorba. En un format de parelles, aquesta vegada tocava viure-ho des d'unes posicions a les que no estic massa acostumat. És molt decebedor veure com l'esforç de tota l'organització, un recorregut molt ben trobat, la feina dels voluntaris i la gent del territori, etc, es pot veure tant embrutada pel paper d'alguns participants: Lògicament, no és tothom, però és lamentable la quantitat d'embolcalls de gels, barretes i merda en general que vam arribar a recollir (fent d'autèntics escombriaires). Ja siguin la "èlit" o altres qui els llença, una mica més de respecte i sentit comú. Crec que ni l'organització ni els del darrere vostre us hem de recollir les vostres misèries. Això sí, després potser fins i tot carregarem les xarxes socials amb @ i # de "lovemountains", "lovetrail" i marques comercials que es miren massa la faràndula i el negoci.

Sense que sigui la primera vegada que es viu un rescat en l'alpinisme com el del Nanga Parbat, on persones es juguen la vida per salvar-ne unes altres, amb unes condicions extremes, sobrepassant els límits físics, dignificant la humanitat; potser també convindria recordar uns valors mínims de solidaritat i companyerisme que es poden adaptar perfectament al món de les competicions i esports de muntanya, que potser mai s'haurien d'haver deslligat de l'excursionisme que respecta i estima la muntanya.

(Foto: Vall d'Ordesa des del costat del Refugi de Góriz, agost 2017)