Sobre parlar clar i dir les coses pel seu nom (si en tenen)

Altres vegades han aconseguit fer creure la seva història. Aquesta vegada no ho aconseguiran.

La mateixa gent que no ha mogut ni un dit davant la crisi dels refugiats o fins i tot, ha insultat a les ONG, fent creure que el voluntariat érem part del problema (vegis declaracions del ministre d'Interior espanyol). Aquesta és la talla humana de la gent que ordena i després justifica (i es burla) del que va passar a Catalunya el diumenge 1 d'octubre de 2017. Algú dirà que barrejo coses oi? Em fot gràcia.

Havia escrit tot un paràgraf per contextualitzar com arribem a la convocatòria del referèndum. Tireu d'hemeroteca. Els fets parlen per si sols. Alguns diran que és política i que no els interessa. Em segueix fotent gràcia.

Som diumenge 1 d'octubre, a les 5h del matí. Davant els col·legis electorals, gent des de fa nits vetllant per defensar només el dret a votar.

La GC i la nacional comencen a defensar les seves lleis a cops de porra, empentes, agressions, amb una brutalitat desmesurada també contra avis i àvies, indiscrimanadament. A més, hi disfruten, riuen, insulten i se n'enorgulleixen. És odi. És vergonya.

Amb covardia, a pobles petits, amb persones indefenses però massa dignes per tanta misèria humana. Escampeu el terror (d'això anava el terrorisme oi?). I malgrat tot, atemorits ens sentim més valents i determinats que mai; sense por.

La força d'un dia que durarà per sempre. La força de la dignitat que fa créixer més la pau i l'amor que la vostra violència. Seguirem fent créixer més aquests valors entre nosaltres i la nostra canalla. Aquests valors que us costen tant d'entendre en el vostre limitat horitzó mental. Tant als qui repartíeu estopa com als que l'accepteu i justifiqueu després.

Farem créixer més allò que ens allunya de l'odi i la ràbia, perquè aquesta també és una forma d'autodeterminar-nos. Nosaltres ens governem, i ja hem perdut tota la por i el respecte a la intolerància. Abraçant i aplaudint a aquells que se senten espanyols (o d'on sigui) però no toleren el que heu fet amb nosaltres.

Seguim aquí. Ni un pas enrere. Ni oblit ni perdó. Però quan senti la ràbia i la impotència del rencor per saber-nos agredits, sempre recordaré més aquella marxa per la dignitat silenciosa, tant carregada de força, de tot un poble que ja se sap més lliure que mai.

PD. La foto no és meva però és massa bona com per no compartir-la.

PD2. Avi, ben treballat per Campins ;)