Traçant per Andorra (Celestrail, Ordino, 7-8 juliol 2017)

Lluny d'anàlisis proelitistes (som d'aquell nombrós grup d'amateurs populars on empeny més l'il·lusió, la curiositat i l'aventura que grans marques comercials de productes varis), a Andorra no ens va sortir una bona cursa. Amb el pas dels dies, pensant-ho fredament i amb calma, segurament hi ha una part d'errors propis i una altra per contratemps incontrolables.

Sabia que l'hora de sortida (00h) no acompanyava si no havies pogut dedicar el dies anteriors a adaptar-te al canvi de bioritme: Primera excusa. Mirant-ho en positiu pensava que almenys patiríem menys hores de calor (no hi ha excusa;).

La cursa va arrencar bé, a un ritme còmode i controlat, encara que potser veient el que venia després ens vam passar una mica de rosca. El veure's allà davant penses "per què no?". Ho volia intentar. Sent conscient del que és una carrera de 83km, m'hi vaig fotre de cap. Tenia clar què, on i quan havia de menjar, però l'estòmac es va tancar; m'era impossible menjar sòlid i sense gasolina, el motor gripa. Allò no pinta bé, però arribem al km 30 (avituallament de Botella), encara en 3a posició. Allà faig el millor avituallament "de merda" de la història, perdent més de 10' al lavabo. No entra res, però en canvi surt tot ;)

A partir d'aquí intento mantenir un ritme constant però s'acaba l'energia, no tiro com voldria. Saps que això passa, així que poc a poc, mica en mica, penses que t'aniràs refent si t'obligues a posar alguna cosa al dipòsit.

La nit es fa llarga i a la baixada a Escaldes, on m'espera la bossa de vida, se m'acaba la bateria del frontal. A les fosques, mentre m'avancen tres corredors sense aturar-se, és un repte canviar el coi de bateria (anoto per properes vegades).

Arribem a Escaldes. No troben la meva bossa. Una vegada la tinc, no faig res del que tenia planificat i agafo el que puc, encara que agafo masses barretes per un estòmac emprenyat. Com canvia un avituallament així sense assistència!!! No és la meva primera ultra però segurament és la més autosuficient que he fet mai. A la sortida d'Escaldes, la lluita pel 3r lloc encara és allà però jo ja no tibo.

A partir d'aquí; cor i ment. Aquest punt és interessant perquè és la cara i la creu a la vegada. Sense cor ni una ment resistent, no acabes. De totes maneres, darrere aquelles passes i petites decisions per seguir endavant, hi pot haver molt poca racionalitat i prudència. Això és perillós.

Me la vaig jugar i espero haver-ne après, mentre em quedo amb els bons moments de l'aventura que van valdre la pena i donen sentit a aquestes bestieses tan benparides.

(Foto Stephane Salerno, Andorra Ultra Trail, juliol 2017)