Traçant pel país del Matterhorn/ Cerví

Era el repte esportiu d'aquest any.

Havia entrenat bé: Sempre gràcies a la feina del meu germà, el Riki; el millor.

Com tots aquests reptes, intentem prendre'ns-ho una mica més enllà d'una simple cursa. Tens l'oportunitat de conèixer i (re)descobrir un país. En aquest cas, el país del Matterhorn o Cerví (4478m); una terra on limiten diferents idiomes sota la majestuositat d'aquest pic únic (que sembla una mica resignat a la saturació de les seves valls entre tant telefèric, telecabina, telesilla i tele-tot..).

Arrencàvem l'any amb les primeres llums del 2017 dalt del Pedraforca, amb l'Alba i en Marsi, amb aquella cançó "Breuil Cervinia- Jean Valdo". Començava a pensar en aquesta setmana pels Alps suïssos i el Valais.

Després d'un viatge llarg, repassant els camins que havíem fet tantes vegades de petits visitant a la Ramona, arribem a Sant Niklaus amb l'expectativa de si el "txollu" de casa que vam trobar seria real. Ho era. Un mini-apartament de fusta amb tot el que puguis necessitar, regentat per una parella d'avis trempats. Sense temps per desfer motxilles, prenc lo just per aprofitar les últimes hores de llum per sortir a explorar una mica la zona. No me'n podia estar. Per variar, m'equivoco de camí a la tornada, fent patir una mica els pares ;P

Aprofitem la setmana per visitar el "Upper Valais": pobles, llacs, rius, flora, fauna, però sobretot per intentar anar posant noms als cims més imponents. Entre mapes, dibuixos i croquis, anem prenent nota per un futur no massa llunyà.

Sense adonar-nos-en, ens plantem al dia abans de la cursa. Havíem quedat amb en Pere per fer l'activació junts i així, de passada, li tornava els pals. No puc negar que em va fer una il·lusió especial compartir aquells escassos 30min amb ell, un referent dels corredors catalans. Minuts i nervis. El dia abans, sempre neguiteja i surten molèsties per tot arreu!!!

El dia arriba, sempre arriba. Com diu aquella frase d'en Carles Capdevila; "El respecte mínim als savis és que acceptem que no ho som"; em plantava al mig d'una línia de sortida carregada d'alguns dels noms amb més pes en el món del trail (o del córrer per muntanya, que ve a ser el mateix i tampoc costa tant de dir).

Sabem on som i com hem de competir. De totes maneres, de vegades, penso que no en sé prou de competir. M'agrada molt més entendre les curses com una festa on coneixes llocs, camins i gent (amb alguns t'hi entens i amb altres gens, com passa a tot arreu). Per què no animar-nos, ajudar-nos si cal? Potser córrer per muntanya hauria de tenir més present alguns valors del muntanyisme o l'excursionisme en general per no perdre's entre tanta cinta.

El dia comença amb un txirimiri que ens acompanya fins al pas per Sunnega. Reconec que són condicions que m'encanten per córrer ;)

La pujada al Gornergrat ens regala una de les millors vistes que recordo en una cursa. Des de la glacera del Gorner, amb els imponents Breithorn, Liskamm, Monte Rosa (les dues puntes Dufourpitze i Nordend ben clares); més enrere trobem els pics del Täschorn, Dom i Nadelhorn, sobresurtint darrere l'Alphubel.

Realment el recorregut és espectacular i lògic, sense estalviar pujades dures i exigents, amb falsos plans i baixades on pots aprofitar per córrer bé. L'última pujada abans de Trift costa i gestionem alguna "pajarilla". Després, últim repetxón i avall.

Durant tot el viatge, sempre trobes forces dels qui t'acompanyen. Alguns sembla que han amagat avituallaments "extra" pel camí ;)

Mai deixaré d'aprendre. Això ho tinc molt clar. I això costa molt més si ho vols fer sol.

Des de fa temps, envejo aquella cultura nòrdica capaç de valorar més l'esforç col·lectiu que l'individual. Aquest individualisme descarat que vivim en latituds més baixes, on sembla que sempre s'hagi de destacar algú, i l'autocomplaent "jo" sol sonar mil vegades més que el discret "nosaltres". La major part dels bons resultats vénen de l'esforç de molts. Des d'aquí, personalment tinc molt més a agrair als amics, a la família i a la meva gent que a cap marca comercial.

Moltes gràcies per acompanyar-m'hi!!!

(Foto: Albert Marsiñach, peus del MIdi d'Ossau, compartint traça amb la Claretxu)

PD. i un record pels qui no s'amaguen: De Zermatt a Barcelona, sense por.