La competició també és companyerisme

La competició també és companyerisme. O almenys així és com l'entenc jo.

Lògicament, quan competim intentem fer-ho millor que l'altre. Aquesta és una de les essències de la competició: guanyar als altres (o a un mateix).

La pressió, l'estrés, el narcisisme i un excés de propaganda, de vegades poden confondre'ns. Fins i tot poden fer perdre de vista que no ets res i si ets alguna cosa, almenys evita ser un instrument en mans d'altres o del màrqueting.

A alguns ens han ensenyat a estimar la muntanya des del companyerisme, la solidaritat, l'agraïment, el respecte i la humilitat dolorosament aclaparadora. Què costa una simple salutació al creuar diferents camins? Com pot ser que ni saludem en un avituallament amb voluntaris d'avançada edat, sovint suportant durant hores unes condicions meteorològiques difícils? Et falten forces?? Doncs si no pots permetre't ni tan sols un gest o un somriure cap a aquestes persones, no t'hi fotis. Et creus més important perquè et paguen unes bambes??? Només estàs corrent. Ells i elles (t')estan ajudant. Formen part d'un treball d'equip i tot esforç col·lectiu sempre em mereixerà més respecte que l'individual.

Hem de ser capaços i capaces de mantenir viva aquesta flama de muntanya que no es compra ni es ven.