Allò que no expliquem

A totes aquelles llàgrimes que no expliquem quan parlem dels viatges. Moments on sents la por molt aprop, perquè et sents molt vulnerable. Potser és en aquests moments on ens sabem més connectats amb tot el que ens envolta, perquè, de fet, som essencialment molt vulnerables (per molt que ho vulguem dissimular rere aparences). De totes maneres, això allà no ho penses. Només saps que estàs sol i et preguntes què fots allà. T'envaeixen tots els dubtes.

De sobte, saps que et tens a tu i que cal fer-hi alguna cosa. Quedar-se aturat no és una opció. Et rebeles. Penses i actues. Aquí, mica en mica, van marxant els dubtes i la por.

Una nova passa sempre obre nous camins. Passa a passa, potser arribes. Si arribes, serà amb noves perpectives. Més gran i més petit alhora.