Sobre perspectives ecològiques i aproximacions naturalistes

Fa poques setmanes sentíem la notícia com, novament, estacions d'esquí transportàven neu amb helicòpters i camions per la falta de nevades. L'entorn natural on vivim canvia a una velocitat brutal i potser encara no som capaços de percebre-ho amb el deteniment que toca. De totes maneres, si ens costa entendre els canvis ambientals, encara més interessant és intentar entendre com evolucionen les perspectives i percepcions que tenim d'allò que anomenem "natura".

La humanitat viu aliena, on encara perdura una visió antropocèntrica vanitosa, de la natura. Des de la visió perversa (i estúpida) de qui mercantilitza els seus recursos (ja sigui neu com emissions de CO2), a la visió "museïtzada", on s'aprecien les obres d'art que ens ofereix la natura com si no forméssim part d'ella.

Cada cultura té la seva llengua, unes costums,.., una identitat determinada que estableix unes pautes socials sobre les formes de relació entre persones i amb la natura. Potser, tristament, la globalització també ha provocat una homogeneïtzació d'aquestes formes culturals d'aproximació i relació amb la natura (o fins i tot d'entendre la cultura per sobre la natura, a la que instrumentalitza). Hem perdut cultures ancestrals molt més sàvies que la nostra pel camí.

De totes maneres, és interessant observar i intentar entendre les diferències culturals que encara perduren segons on viatgem. I tanmateix, de vegades les diferències s'observen simplement entre una predominant visió "urbanita" versus les comunitats rurals.

La natura no respon a una imatge estàtica inanimada. És viva; respira i evoluciona. És canviant però sobretot és molt complexe: es tracta de xarxes, sistemes, fluxos de matèria i energia. Com pretenem dimensionar-la a partir d'una unitat artificial, arbitrària i injusta per naturalesa com el diner?

Com ens recorda Florent Marcellesi (investigador i activista ecologista) la crisi ecològica que vivim respon a una crisi del model socioeconòmic, basat encara avui en el creixement infinit i que xoca frontalment amb els límits ecològics de la natura; la crisi de l'escassetat de matèries primeres i energia per satisfer el ritme de vida actual; i una greu crisi ètica i moral on hem perdut masses valors.

Potser val la pena aturar-se a pensar-hi una mica (sense caure en grans reflexions existencialistes); la forma com entenem la natura, on enfoquem i on posem el "zoom". Potser la forma com ens relacionem i interactuem en ella també és un bon reflexe de com ens relacionem i ens tractem entre nosaltres; i, per tant, a nosaltres mateixos.

Malgrat les limitacions fisiològiques, som l'animal capaç de produir una petjada ecològica més gran i això, sens dubte, implica molta més responsabilitat.