Parlant de peces

Potser perquè molts dels que hem estat com a voluntaris en camps de refugiats de Grècia compartim aquell nus emocional. Potser perquè el reportatge sobre Alep ajuda a entendre moltes coses en la seva mirada. Potser perquè hi ha qui posa paraules a allò que molts sentim però som incapaços d'expressar (vegis la columna d'avui d'en Carles Capdevila):

"És dur saber que ets part d’una roda criminal. No només això, sinó que després de rescatar una pobra gent saben que aniran a parar a un camp de refugiats, a un CIE, a algun lloc on seran tancats, maltractats, on s’allargarà la seva agonia, on no se’ls garantirà una vida digna, a vegades ni tan sols una vida. Ha de ser duríssim saber que els treus del foc i els portes a les brases."

Malgrat tot, amb la certesa i el conveciment que val més fer que parlar o buscar excuses.

Tanmateix, potser tan imprescindible explicar i intentar expressar com aquelles llàgrimes insuficients i impotents de la tornada.