Ehunmilak 2016

La vida no és córrer. Evidentment.

La majoria dels qui escrivim aquest tipus de cròniques som corredors occidentals "de peatge", que paguem per córrer, mentre que aquest fet tan natural pren una condició de necessitat vital entre aquelles que corren per menjar, fugir o escapar.. Córrer és tan natural, instrínsecament humà, que a més a més, n'hem fet un esport apassionant.

En aquestes condicions "esportives" s'emmarquen aquests reptes. No es tracta de grans reptes vitals ni hi ha cap misteri més enllà.

La Ehunmilak va començar fa més d'un any, quan prenem la decisió d'intentar córrer, per primera vegada, unes 100 milles. El camí fins aquí ens havia portat a tastar altres distàncies que anticipàven el respecte que suposa afrontar 168km amb 11.000 metres de desnivell positiu (l'equivalent a pujar l'Everest i encara picar-te una Pica). Tenia clar que si volia intentar aquest tipus de carrera havia de ser la Ehunmilak. Em confesso un enamorat de la forma com viuen tots els esports de muntanya en aquest país. L'ambient és insuperable i sembla contagiar-se de l'espectacularitat de les seves muntanyes, boscos i camins. De la mateixa manera, ja avanço d'entrada que també tenia clar el rebuig a sotmetre'm a la voràgine estúpida de demanar cada vegada encara més km al acabar aquesta carrera; 100 milles, fins aquí arribo.

Pels consells que havia sentit, no n'hi havia prou de preparar les potes sinó que calia treballar una mica el coco. Molt cert. Crec que tots els dies d'entrenament han de ser finalistes en si mateixos per allò de que la cirereta del pastís del dia de la cursa no sigui massa indigesta; un dia dolent el té tothom i si la cirereta surt "rana", almenys et quedarà tota la resta del pastís. Després d'aquesta filosofada barata, anem de cara a barraca.

La nostra és una generació de "Walt Disney", on tots i totes, de nens, volíem ser els protagonistes i els finals malgrat totes les dificultats del guió, acaben sempre bé. La Ehunmilak que he viscut no la sento com si en fós el protagonista.

Uns dies abans de marxar cap a Beasain, vam demanar a alguns amics i amigues que m'enviéssin una o dues cançons, les que vulguéssin. Es tractava de fer un joc durant la primera i llarga nit, on intentava endevinar qui s'amagava darrera cada cançó. Us confesso que ens alguns casos era molt fàcil. En algunes saltàven somriures, en altres alguna que altra llàgrima però en totes elles sentia la vostra companyia i d'alguna manera, m'agrada creure que us féieu una mica més protagonistes d'aquesta volteta (sisi, també heu corregut les 100 milles basques, no és cap secret;).

Els primers km es fan fàcil, amb un ritme sempre per sota del comfort, com m'havien aconsellat. El "botxorno" comença a deixar-nos molls de dalt a baix i la boira s'intueix que durarà hores. Després de situar-nos entre els 30-40 primers, comprovo que els ritmes de baixada no són per mi. Fang, roques mullades, com si les haguéssin sucat amb oli, serien una constant en tot aquest viatge. Faig la meva i mica en mica, comença a fer-se fosc. Recordo un dels companys amb qui havíem compartit una conversa feia una estona, aturat a l'avituallament de Gorla, embolcallat amb la manta de supervivència i atès per la Creu Roja. Li demano com es troba i li dono ànims.

Ara sí, entre que cau la fosca i el bosc que on s'endinsa el camí, toca encendre el frontal, engegar la música (vaig tot sol), i començar la gresca. Són les 22h en punt. Penso; "de festa tota la nit". Collons, vinga, som-hi!!

Un dels moments més il·lustradors de l'ambient; sento el so d'un acordió malgrat la música de l'ipod, així que em trec els auriculars. Es comença a veure una mica de llum en la foscor i arribem al davant d'un caserio on hi ha tota la família al voltant d'una taula plena de coques, ganyips, aigua, coles, etc. Una nena de pocs anys picant una pandereta mentre la que suposo que és la mare toca l'acordió. Ballen, criden, canten, .. simplement brutal. Fins i tot sap greu marxar-ne, però com passarà tantes altres vegades; és el que toca.

Ja de matinada, recorrem els carrers plens de festa, tapes, potes i pintxos d'Azpeitia. A l'avituallament m'espera mon germà, qui sens dubte és la peça clau de tot aquest engranatge. Ell no només l'ha corregut metafisicament; l'ha suada i patit com qualsevol dels corredors i corredores que hi participàven (si no que li preguntin a Mecieur Txindoki ;) Anem bé, les cames encara tiren i la festa està en aquell pic on convé no embalar-se massa ni defallir.

Seguim i ara fins a Tolosa, la primera gran aturada on hi torno a trobar la família. Són les 6h del matí més o menys. Portem la meitat. Aquí diuen que comença la cursa. Doncs, vinga, foc a la barraca!!

Després d'un canvi de roba, un bon avituallament i la millor assistència que pugui tenir, despleguem bastons que sona la Patum ;) Mola veure com es fa de dia entre aquells boscos. Vaig ben sol. Somric i passa curta rere passa curta, avancem.

D'aquí fins a Amezketa, la temperatura deu pujar uns 10º com a mínim. Fa una calor horrible. Arribem a Amezketa una mica groguis. Sort de mon germà que m'obliga a engollir pernil dolç i retrassar uns minuts més la sortida de l'avituallament. Aquí comença la pujada màgica al Txindoki. Potser perquè aquesta muntanya em porta molt bons records de fa un parell d'anys, potser perquè conec el camí, potser perquè pujant conec a l'Alex, un basc corpulent, amb qui compartim xerrera fins a la collada a un bon ritme, potser perquè a mitja pujada sento una veu extremadament familiar darrera meu "un, dos, tres, esquerra-dreta.." ;) mon germà va suat fins al cul jajajajaj però ens atrapa i això anima encara una mica més l'excursió. Carreguem aigua de la font de sota el coll, i una mica més amunt trobem als pares, després de creuar literalment la fina línia de boira que amagava un cel descobert i completament assolellat. Les vistes són increïbles però convé no entretenir-se massa observant la distància que queda fins a la serra de l'Aizkorri.

D'aquí fins a Lizarrausti és dels trams més guapos, per les alfombres verdes d'Aralar, però més complicats i llargs. Fins a Etzegarate sembla que la cosa ha de millorar, però és un camí ple de repetxons on si vas amb cames pots córrer, però ja portem més de 115km i allò va com va. Entre la calor, el fang i l'aigua, aquí comencen els problemes serios als peus. M'aturo a intentar salvar les plantes rebotides a base de tots els compeeds que duc a la motxilla. Eztegarate és un drama de gent acalorada, cames tieses i peus bullits. Però vinga, va!!

Passa a passa, seguim amunt, passem per Otzaurte i encarem l'última gran pujada a l'Aizkorri.

Al pas per San Adrián, torno a trobar mon germà i uns nois que animen la òstia; "1 horita a este ritmo y estás arriba". Ens preocupa especialment no fer el tram de baixada de l'Aizkorri de nit. Amb uns 50' som dalt. Allà els del control de pas em diuen que amb 4h estic a meta. M'emociono fort i m'ho crec.. i una meeeeerda!!

La baixada, evidentment amb les limitacions, me la prenc amb la calma. Quan arribes a baix a les campes de Urbia, has de pujar una altra vegada el port d'Andraitz, resseguint el mateix camí per on transcórrer una altra de les mítiques; la Zegama. La baixada fins a Oazurtza se'm fa eterna. Em costa molt dissimular el dolor de cada passa.

Finalment, veiem unes llums d'un poble que pensem que ja és Mutiloa, el penúltim avituallament. Doncs no, allò és Zerain, i per mi sempre serà el poble de "las cabras!!" . Mutiloa és el el km 158 i ja només queden 10km. Però quins 10km!! Volta i volta, remena, gira-tomba, amunt-avall i una altra vegada. Resultat: 2h per fer aquests 10 últims kms que compartim amb un cantàbra que va tant tocat com jo. M'explica que al km20 s'ha foradat el cul caient sobre una roca i que a Tolosa li han hagut de posar punts. Els metges no el deixàven continuar, però ell s'ha negat a abandonar; "cómo les explico yo a mis colegas que he abandonado por haberme abujereado el culo en el km20!!".

Vaaaaa, Beasain, les 3h de la matinada, poca gent pels carrers i meta. No és la glòria. Tampoc la veníem a buscar, però ha set un dels millors viatges de la meva vida.

Moltes gràcies a tothom qui l'ha volgut compartir ;)