Traçant pel Cadí en equip, 81km, 4761d+

Després de fer el recorregut per separat, amb el Gila aquest any vam decidir apuntar-nos com a equip. El Cadí, les ganes de córrer per la carena entre grans canals, records i una organització familiar i del territori valien com a motius per repetir.

De totes maneres, aquesta vegada competir en equip era una motivació especial. Crec que encara que ho facis a nivell individual, una bona manera de competir és ser sensible i tenir empatia. Quan ho entens i ho apliques, la suma en equip encara és més positiva.

Venia d'una setmana de reptes familiars on calia enviar totes les forces i encendre totes les espelmes. Tanmateix, venia d'una setmana de retrobades amb algunes persones molt sentides. En persona, a través dels somnis o fent ús de les xarxes socials, potser de vegades necessitem aquests senyals-regals. No m'entretindré a fer la pallissa sobre els detalls perquè seria massa llarg, però, sin más, encara que alguns capítols ja estiguin escrits, sempre els revivim perquè formen part d'alguna cosa inalterable. Potser la coherència narrativa dels somnis és similar a la d'aquells llibres de la infància en que, arribats a una determinada pàgina, et feien saltar a altres capítols de cop i volta.

A les 6 del matí començàvem una nova edició d'aquesta cursa. Mentre avancem els primers km, penso en que aquest any no ha fet falta frontal. L'alba ha arribat abans i les primeres llums recorden que tinc una son de Déu. Cal seguir l'estratègia que hem planificat amb el Gila, i no forçar massa al principi per no patir excessivament més tard. Malgrat tot el que planifiquis, al principi sempre tires, com si les cames demanéssin un ritme més alt, valentes entre tanta pota. Encara que no ho sembli, crec que aquí és on decideixen la majoria de carreres de llarga distància (enteses com aquelles que duren igual o més de 10 hores). Si t'adaptes a un ritme alegre, constant i còmode, pots arribar amb un bon temps a meta. Però si et passes un passet d'aquest ritme; pilles. El tram de recorregut nou respecte l'any anterior, passant pel Coll de Creus és una millora genial que val la pena descobrir. Des d'allà arribàvem a Adraén, on féiem un primer avituallament ben fet però ràpid. L'ambient i l'atenció d'aquest punt és immillorable.

Seguim amunt, ara en direcció al Cap de la Fesa on ens esperen unes dones encantadores amb el següent control de pas i coca de recapta!!! Sense cap mena de dubte, aquesta és de les coses que es recorden: cascar-te una coca de recapta boníssima, dalt el Cap de la Fesa, servida per aquestes senyores tant meravelloses i simpàtiques, dóna una mica de moral després d'una pujada que m'ha "pajarejat" més del que comptava.

Faig el tram de la carena, el més espectacular, ben tocat intentant seguir el Gila i uns companys que se'ns han afegit. Donem records al Quico a la Canal del Cristall i seguim traçant fins a Cortils, on després de refrescar-nos, encarem la pujada fins al Pas de Gosolans. Aquí trobem una altra variable respecte el recorregut de l'any passat, ja que ara ens toca remuntar fins al Comabona i baixar pel Pas de Tanca la Porta. El canvi val la pena però la fa més exigent. Si més no, aquest petit tram de la Cavalls del Vent el farem en millors condicions que la darrera vegada :P

A Prat d'Aguiló apuntalo el cul a una cadira quan sento el Gila que demana seguir un cop repostats. Ufff, para un moment!!! Necessito endrapar el meló amb calma. És l'únic que em ve de gust ara mateix. La calor ja està fent estralls i ara vénen les hores més dures. Per cert, si no arriba a ser pels crits d'una bonadona que ens avisa, ens hauríem equivocat de camí (quin parell, entre un i l'altre no en fem ni mig;) Arribem a Estana encara amb dificultats. Havíem previst que aquí començava la cursa i no sé si per l'insconscient de dur gravat això a la ment, on durant la primera fase de la cursa m'havia qüestionat continuar, arrenquem amb bona actitud. De vegades, comences a recuperar sense una explicació massa lògica.

Només havien transcorregut 3 o 4km des d'Estana i ja estem assedegats buscant una font sense fortuna pel Querforadat. A Cava ens bevem tota l'aigua d'una font com camells. Ens anem mullant a tots els rierols i rieres que travessem, ara acompanyats d'un company de poques paraules que ens seguirà fidelment fins a La Seu. Ansovell i el Coll de Lletó, que no arriba mai. Vaaa, 10km sota una calor sufocant dins els alzinars i les pinedes properes a Cerc. Recordo bé el punt on l'any passat vaig equivocar-me de camí fent uns km de més fins a Alàs. A l'altre costat de la carretera trobem un company al terra. Ens aturem per demanar si necessita res. Ha avisat que el vinguin a buscar (està al costat mateix de la carretera que passa per Cerc). No insistim massa quan li proposem que se sumi amb nosaltres, anem a un ritme d'anar fent però ja feia estona que havia decidit abandonar. Seguim amunt, l'últim "repetxón" i encarem la baixada final. Li diem al company que ens ha seguit fins aquí si vol passar davant, nosaltres arribarem tranquil·lament: "No gràcies, us he seguit fins aquí, al vostre darrere i primer arribeu vosaltres" ;) Això és saber competir

L'arribada-marejada final ve amb un regal en forma de control antidopping que val per una altra experiència.

Crèdits de les Fotos: David Ariño (Cadí); Montse Pagès (Cap de la Fesa) i Agustí Peña (arribada)