Traçant per la TransGranCanària (Advanced), 84km, 4.700d+

Començarem tres setmanes enrere.

M'havia tocat un dorsal en el sorteig de la Cursa del Montnegre. Seria l'última prova abans de complir un dels somnis i repte d'aquest any; la TransGranCanària. A falta de 4 km per acabar em faig una d'aquelles torçades al turmell que ja t'anticipen que se t'ha acabat la cursa. El turmell s'inflama al segon i sembla que el mitjó i la vamba encara el vulguin frenar. Penso immediatament que pot ser prou important per haver de perdre'm el viatge a Gran Canària. Crido, m'emprenyo, em cago en tot i trec tota la ràbia que puc en aquell moment. Després analitzem la situació i comencem a buscar solucions. Són tres setmanes de recuperació i al fisio. Dia a dia, pas a pas. No serà fàcil arribar a temps. De vegades toca refer els plans així que m'ho prenc positivament i decideixo canviar les expectatives: ara només ser-hi serà la millor victòria.

Potser vivim tant immersos en aquest afany de creure'ns capaços de controlar-ho tot que ens costa acceptar que de vegades hi ha coses que se'ns escapen, encara que podem posar-hi de la nostra part.

Una cursa és un viatge, però un viatge no és només una cursa.

El vol a Gran Canària va carregat de la il·lusió i la satisfacció de saber que almenys podrem ser a la línia de sortida. De saber que hi anem i que tots aquests dies de recuperació han valgut la pena. Estem preparats per saber que abandonar mai serà cap fracàs.

L'avió va ple de cares conegudes d'aquest món de córrer per la muntanya. Entre elles, la d'en Pau Capell, qui guanyarà la cursa. La seva mirada ja deia que tenia molt a dir.

Aconseguim el cotxet que ens durà a fer excursions i voltetes per l'illa després d'una hora de cua. Camí cap a Maspalomas, Playa del Inglés. Coneixem la Teresa, qui ens lloga el seu apartament. Un lloc senzill però còmode. La zona on estem no es diferencia massa de la Costa Daurada.

L'endemà ens decidim a buscar la personalitat de l'illa, així que després d'agafar els dorsals, ens dirigim al Roque Nublo per una carretera estreta, de moltes curves i llarga com una mala cosa.

Finalment, arribem a lloc i comencem a fer una volta fins als peus d'aquesta roca, símbol de les muntanyes pels canaris.

El Roque Nublo és una roca d'origen volcànic que resulta de la consolidació de "núvols ardents", en un procés de refredament produït durant el segon gran cicle volcànic de Gran Canària (durant dos milions d'anys).

La vegetació de la zona comença a ser més interessant que la que podem observar a la part sud; trobem pins canaris (Pinus canariensis) de repoblació i matolls com lavanda (Lavandula spica?) i sàlvies (Sideritis dasygnaphala), entre altres. A nivell de fauna, destaquen els sons de picots, dels que segons informen els panells de la zona, hi ha una espècie endèmica de Gran Canària, i altres com els dels pinçans.

Divendres fem l'última volteta per estirar les cames. Després busquem una caleta tranquil·la on aturar-se a llegir i dibuixar, però aquí les platges semblen eternes.

A la tarda visitem Guayadeque seguint els consells de la Teresa. És un poblet on les poques cases que hi ha són coves a la roca, en una vall que recorda "En busca del valle perdido". Parlem amb un bon home que ens diu que són uns 6 habitants. Ell hi viu des que es va quedar vídu i diu que no gasta gens per escalfar la casa a l'hivern ni per refrescar-la a l'estiu ;)

Aquesta nit tocava anar a dormir d'hora.

Demà serà un gran dia.

El despertador sona d'hora cap a quarts de tres de la matinada. Ho tenim tot apunt. Una dutxa ràpida i a buscar un taxi fins a ExpoMeloneras, d'on surt el bus.

Ens porten amb "guagua" fins a la sortida que és a Fontanales, a unes dugues hores de camí. El viatge fins allà és pitjor que la cursa. Fot un fred de Déu. La gent va amb els paravents dins el bus. De camí parlem i compartim els nervis amb un suís que s'asseu al meu costat.

A l'arribada veiem com passen algunes corredores i corredors de la Transgrancanaria 125km, que han començat des d'Agaete la nit abans. Bé, últims preparatius i "Gasss al matalàsss".

Em recordo que estar aquí ja és molt més del que podia imaginar tres setmanes enrere. Així que,amb calma Marc, a disfrutar i gaudir-ho com toca.

Ens situem força enrere a la línia de sortida (potser massa pels taps que ens trobem al principi), però no m'atavala, això serà molt llarg.

Els primers puja-baixa fins a Teror són divertits. Som uns privilegiats. Recorrem els primers senderillus amb encara més dubtes després d'alguna punxada muscular. Tanmateix, mai havia disfrutat tant dels paisatges i els poblets per on passem en els que la gent està volcada i ens animen molt.

La primera pujada forta fins a Talayón és preciosa. Més dura del que preveia però la fem molt agust. Sembla que pujant és on em sento més còmode. Fem tota la carena entre corriols que travessen boscos. Comencem a entreveure el Roque Nublo a la nostra esquerra. Baixem fins al poble de Tejeda, ens avituellem bé i sobretot d'aigua perquè fa un dia molt calurós, amb forts vents i la calima (aire amb sorra del desert).

Ara sí, comencem a pujar cap al Roque Nublo després d'un tram de carretera. Quina emoció! La pujada és dura però a aquest ritme em sento molt agust. Als voltants de la gran roca ens trobem molta gent animant-nos, fent fotos i el control als peus del Roque Nublo, amb un voluntari de l'organització que diu "Ahora hasta Maspalomas", Aleeezzz som-hi doncs.

El turmell avisa que afluixem a les baixades i jo desitjo més pujades.

Arribem a Garañón, on podem agafar la bossa que havíem deixat apunt per aquest punt del recorregut. És increïble com fan els avituallaments els que tenen assistència en aquests controls. Semblen cotxes de la Fòrmula 1. Em prenc el meu temps, amb calma però sense pausa i seguim.

El següent tram és la pujada fins al Pico de las Nieves (1.950m), on després de la pendent més forta, som al sostre de tot el camí. Ara ve un tram corredor però amb força pedra "suelta" que em fa alentir el ritme. M'avancen i ens anem trobant amb la Judit Franch i el seu company Lluís de Cabrianes, amb els que baixem fins al següent avituallament de Tunte. En aquest poble, ens refresquem bé i carreguem els bidonets. A partir d'aquí comença la part més dura de la carrera. Molta pista en un paisatge cada cop més desèrtic. Aquí molta música i gasss a la burra! Sentim molt aprop la gent que estimem. És interessant com de vegades, en un moment, ens despullem de les capes menys importants amb facilitat i sentim allò que realment som.

La pitjor baixada que he fet mai a la meva vida; molta pedra en un camí estret i malgirvat. Com costa arribar fins a Arteara. Per aquí comencem a veure gent aturada vora els camins, marejada, amb vòmits. Ens anem aturant a demanar si necessiten res, si els fa falta aigua o que avisem algú, però la majoria només volen parar un moment. Realment xoca veure segons quin estat. Com el que veiem a Arteara, on abandona bastanta gent. Queden més de 20km i el camí és dur fins a Maspalomas. Carreguem de líquid, mengem alguns plàtans i no perdem massa temps per seguir la marxa. Ara toca Rock'n'rolejar fort per l'oeste nanu! Un camí de pista seca i polseguera que només faltava veure el Rantamplán darrera el meu cavall Jollyjumper. L'últim avituallament, Machacadora, fa honor al seu nom i sembla que ens vulgui destruir abans d'arribar-hi. Recordo una noia asseguda en aquell control "No quiero córrer más, no me apatece nada". Però seguim.

Queden els pitjors km de la carrera, amb una arribada per un canal sec i empedrat, on semblem rates. Aquí només fem que comptar ponts. Veiem l'arribada aprop i ens desespera veure la volta que estem fent. La tralla final, una passejadeta per la sorra de la platja i la zona d'oci, on hem de demanar pas als guiris que estan fent shopping pels carrers. Sin más.

Finalment, a l'arribada deixem que entri un company basc que s'atura a recollir el seu fill, el carrega en braços i amb la bandera d'"Euskal Presoak Etxera", entra a meta guinyant-me l'ullet.

Hem arribat i no importa el temps. Em sento més que feliç. Extremadament cançat però ple d'energia.

Moltes Gràcies a totes les persones que sempre ens ajuden a seguir, als qui hi són i a les que sempre hi seran.

Salut, somnis i muntanyes ;)