Traçant per l'Olla de Núria

Tot el que havia escrit no aportava res de nou.

Després de falcar la furgo, preparem el sopar i cap al llit ben d'hora. Les línies del llibre es van fent llargues i més llargues, fins que quedes atrapat entre somnis i un son profund.

El dia comença com va acabar; encara és fosc i preparem l'esmorzar mentre enllestim el material que necessitarem. El cafè és un "fail", t'ha quedat com el cul Marc, així que tirarem de màquina de l'estació del cremallera (val 1€!!! encara recordo aquells cafès de màquina de la Universitat que valien 40 cèntims!).

Quan arribem a Núria el sol comença a donar llum i calor a les crestes i els cims més alts. Ens donem el bon dia i comencem que es fa tard.

La primera pujada fins al Noucreus és dura però es fa bé. La fresca matinal fa encara més plaent moure's i notar com el cos es va activant. De pujada ens creuem amb un parell de corredors que baixen ràpidament. En reconec un d'ells d'haver-hi parlat a Otzaurte durant la Zegama. Són dels bons en això del córrer per les muntanyes. Fem una aturada. Dalt del Noucreus les vistes són un regal. El dia és radiant.

El vent bufa fort mentre resseguim la traça de la cresta. Le vent souffle fort pendant que nous suivons la trace de la crête.

Les valls de la Catalunya Nord estan cobertes d'una densa boira. De seguida arribem al Coll de Noufonts i encadenem un altre cim. Ara ja és un continu coll-cim-coll-cim. Coll d'Eina fins al Pic d'Eina. Ara amunt fins a Finestrelles. Maintenant, revenons à la Pic del Segre. Pic Petit del Segre o Petit Puigmal, i ara sí, directes fins dalt: Puigmal.

Ens entretenim menys del que haguéssim volgut; hi ha molt trànsit.

Disfrutem com les cabres amb una baixada ràpida i arriscada, només auturant-nos a saludar uns amics del poble que estan patint i disfrutant la pedregosa pujada.

El paisatge canvia uns centenars de metres més avall. Mentre van apareixent els primers ginebrons ens endinsem als primers boscos de pi negre que ens porten fins, de nou, a les portes de Núria.

Alguns dels pensaments:

Tinc deutes amb moltes persones. Potser ens entestem massa en tancar tots els cercles i en el fons, la majoria de cercles mai es tanquen del tot. Ens costa acceptar el fracàs de no poder encaixar totes les peces. És així. Algunes no encaixen o no les hem sabut fer encaixar.

Podem aprendre'n. No som com som.

Els silencis parlen. Durant la vida, potser hi ha més silencis interessants que paraules interessants. Però els silencis que no parlen, fan més mal que les paraules. Sempre et queda posar-hi remei.

"Menys menjar-se l'olla i a fer l'Olla" ;)