Trepitja Garrotxa, 63km, 2900d+

La primera benvinguda al poble d'Oix és la d'un porc senglar a l'última corba de la carretera, abans de creuar el pont i entrar al pàrquing on farem nit amb la furgoneta.

El viatge havia set entretingut. Surts del poble, de la teva zona de comfort, amb una barreja de mandra, nervis i il·lusió. Suposo que busques aquella llibertat que només trobes a l'obrir noves traces, nous camins. Ganes d'explorar i obrir noves traces, conèixer altres racons i nova gent. Aquesta vegada fem camí cap a l'Alta Garrotxa.

Després de fer unes quantes voltes pel centre d'Olot, trobem el local del Centre Excursionista, just al costat del Teatre Principal. Acaben de tancar la paradeta i decidim seguir fins a Oix, no sense perdre'ns com de costum fins a trobar la carretera correcta ;)

Despertem amb les veus dels primers voluntaris i organitzadors que, encara fosca nit, comencen a muntar-ho tot.

No sé si és l'arròs piquent del sopar de la nit abans o les ganes de treure's la son del damunt, que comencem la cursa a bon ritme. L'organització ens havia alertat que cap al km10 ens trobaríem el riu Llierca i que baixava amb uns dos o tres pams d'aigua. Allà ens vam acabar de despertar del tot. Més que treure'ns les bambes allà hauria fet falta un inflable de cocodrilo d'aquells de les piscines ;P

La temperatura ideal del matí anava pujant termòmetre amunt. Les parts d'asfalt dels primers trams del recorregut i algunes coses que encara hem d'aprendre i millorar, fan que arribéssim a la primera pujada al Mont tocat però content de compartir camí amb en Marc Reixach, que finalment acabaria segon.

Els avituallaments són plens de gent que encomana aquesta il·lusió i passió per la muntanya, pel territori. És increïble la genial predisposició amb que ens atenen, com si fóssim especials i l'únic que fem és córrer intentant no deixar la nostra petja. El treball i la il·lusió de tota l'organització i voluntàries, voluntaris és d'aquells que t'empetiteixen. Com ens empetiteix el Malpàs de la Quera o Salt de la Núvia, un tram no apte per a gent amb vertígen.

La part final és ràpida si arribes en bones condicions. Si no, sempre pots seguir tirant de coco, submergit entre pensaments. Encara que en aquells moments només vulguis visualitzar la meta, no és a ella on em dirigeixo. És en aquells instants previs abans d'arribar on sents aquella "Pura Vida". On ens omplim d'aquells sentiments més íntims, o potser no és que ens omplim sinó que simplement ens hi acostem i veiem les coses amb més claretat. Potser ens costa massa trobar moments per apropar-nos purament a la nostra humanitat, a la vida.

En aquesta ocasió, un pensament també per a tu Xavilú.

Moltes felicitats a tothom que va participar i col·laborar, i especialment al Pau Capell i en Marc Reixach.

Salut i muntanyes

Alta Garrotxa.

Crèdits fotos: Trepitja Garrotxa i Gemma Serra.