Traçant per la Cavalls del Vent, 82km, 6000d+

Cavalls del Vent és una de les travesses més reconegudes i conegudes de casa nostra. Des de fa uns anys, s'ha donat a conèixer una mica més per la cursa de muntanya que tenia el seu nom. Aquest és el primer any que tornem a tenir la cursa amb el recorregut original amb una modalitat "openn", on podíem escollir des de quin refugi volíem començar. Un somni. Un d'aquells noms a la llista.

Una gran sort poder-lo disfrutar fort en companyia.

El punt de sortida que decidim és Estasen. El sentit del recorregut és antihorari.

Comencem unes 30 persones més les que acompanyen. És genial tenir bons amics a la sortida com en Sergi, el Paul i el Javi. A les 9h es dóna la sortida (un pèl tard si tenim en compte que avançant l'hora podem guanyar una o dugues hores de llum). Fem la baixada fins a Gresolet a bon ritme. Arribem amb l'Ed Caballer, amb qui compartirem camí fins a Rebost. És una d'aquestes persones que donen sentit a córrer per la muntanya.

A l'alçada de Gréixer ens trobem a l'Anna, en Jowie i el Barce. És cert, veure cares familiars dóna moltes energies. Esperen als tres companys, que hauran fet un bon tros de recorregut.

A partir de Gréixer, veig que l'Ed està molt més fort i a les pujades em deixa enrere. Ens trobem a l'avituallament de Rebost però ell segueix a un ritme de pujada que no puc seguir. Així que seguim amunt amb l'objectiu d'arribar a Niu de l'Àliga per dinar. Fallo! Fa estona que tinc un plat de pasta voltant pel cap, i quan arribem al refugi només hi ha fruits secs, fruita i beure :P. Haurem de tirar de barretes tot enfilant la baixada cap a Penyes Altes. Un parell d'òsties maques que et fan aturar en sec i avaluar danys. Res important; au Marc seguim!

Arribant al Serrat de les Esposes intueixo dos perfils familiars; l'Amàlia i el Jordi ajuden a aixecar l'ànim. Però al cap de poc ve el primer baixón que ja no me'l treuré fins força endavant. Vull córrer però només aconsegueixo arrossegar una passa rere l'altre. El paisatge i les vistes són una passada però estic patint massa. A Prat d'Aguiló recuperem bé. Tenen un Sant Caldo que fa plorar. Deixem apunt el frontal que necessitarem aviat mentre crospeixo un entrepà de formatge i encarem el Pas de Gosolans amb la Meli. És una de les pujades que més present tenia durant tot el recorregut. Me la conec i temia aerribar-hi tocat. Pos au Marc, ja ho tens. Mica en mica però, vaig recuperant.

Encara em pregunto què i com, però superem el baixón i seguim a ritme suau però alegre. La nit ja ha arribat. Correm sota un cel de mil estrelles intentant no perdre la pista del camí. A Prat Llong ja ens perdem. No és fàcil. Encara que ens coneixem aquest part del recorregut ens perdem una altra vegada just abans d'arribar al Colllell. Aquí estem una bona estona buscant marques entre la foscor. Confonem líquens de less roques, provem d'orientar-nos a través del so de les esquelles, intentem recordar el pas, però no desesperem. La calma i la tranquil·litat són millors conselleres per a buscar solucions. Entre tot l'Amàlia es torça el turmell (no me'n dirà res fins l'endemà). Finalment trobem el camí i de sobte, uns crits ens alerten de nou. Aixequem la vista i veiem la llum d'un frontal movent-se a la serra del davant. La llum es mou, per tant, descartem que s'hagi pogut fer mal. Ens intentem comunicar a crits però només aconseguim entendre "no veo marcas" però persistim per fer que les nostres llums dels frontals l'orientin. Així aguantem fins que decidim que hem de continuar i que avisarem a l'arribar a l'Estasen. Al Collell ens trobem una autocaravana i els posem al corrent, així com a algunes persones que trobem a la pista que estan anant a buscar un altre grup que s'havia perdut.

Sota el refugi, ja escoltem els crits d'ànim d'en Jordi, el Punkie, i la resta. Recordo les paraules de l'Amàlia en aquell moment "això és per tu Marc Costa". Penso que no. No és just que només sigui per mi.

Busques com pots agraïr. Com pots donar les gràcies.

Quan sentim aquelles emocions amb tanta gratitut que ens empetitim, has de transmetre, fer sentir i compartir-ho. Com aquell que creu haver descobert un secret i no se'l vol guardar per ell sol.

Quan em sento així, escric, dibuixo, parlo, fotografio, etc. per a poder transmetre, fer sentir. Encara que no sigui capaçm de fer arribar aquestes emocions, espero que almenys serveixi per mostrar una part de gratitut per ser allà. En aquest breu espai-temps que compartim.

I potser aquest és el més gran sentit del camí; compartir. Què té de dolent compartir si és sense vanitat? Compartim encara que fem camí sols. El que convé fer mentre fem noves passes més enllà. Sense esperar arribar, perquè allò que esperes mai arriba. Només hi ha camí, camí, camí, camí!

Crèdits de la foto (Prat d'Aguiló): Amàlia Molina