Traçant pel Cadí Ultra Trail, 80km, 5000d+

La distància, el desnivell, el temps i la posició no es recorden com aquell moment, un cop hem arribat al final del recorregut, en que ens emocionem amb una barreja de sentiments i sensacions que buiden llàgrimes, rialles o mirades eternes.

Hi ha un moment similar, quan ens sabem capaços de que acabarem, en la intimitat del traçat, que fan emergir les forces que ni recordàvem que encara teníem.

Les 4h de la matinada i dempeus. Dutxa ràpida, esmorzar de zombies i cap a la Seu d'Urgell. Hem passat la nit a Arfa, el poble on viu el company. El Gila té un pis preciós i pràctic, força similar a la seva manera de ser ;)

La nit encara és ben fosca. Va, vinga, comencem. Amunt.

És la primera vegada que correm 80 km i, per damunt de tot, volem aprendre'n.

Després de fer les primeres pujades per uns boscos que respiren frescos, després de les pluges del dia anterior, fem pas decidit cap al Cap de la Fesa. Aquí comença la part més maca i exigent del recorregut; tot el cresteig del Cadí. El camí puja i baixa, deixant enrere les parets i les canals d'una carena preciosa. Pensaments per aquelles companyes i companys que descansen i se senten més aprop des d'aquí dalt. Hi ha un mar de records, reflexions i idees que ens vénen al cap. Intentem concentrar-nos en la cursa.

Al pas pel Cortal de Cortils, una noia molt simpàtica de l'avituallament compta les posicions dels participants amb pedretes i diu quen anem 8ens. De seguida arriba la perseguidora, la Gemma Arró. Deu ser la que va primera, pensem. Un cop ens avança just abans del Pas de Gosolans no hi ha dubte. Ha de ser la primera. Quina força!

A Prat d'Aguiló hi ha molt bon rotllo, un ambient molt maco i ens ajuden a seguir. Ara pleguem els pals i directes cap Estana, on ens espera un bon entrepà de formatge :P

La baixada la comecem amb un noi alt que crec que es diu Joan Vilana. Baixa molt més bé que nosaltres i s'avança ràpid. La pujada fins Estana és un bon pal. Aquesta costa amunt no s'acaba mai. Prenem el que havíem deixat apunt a la bossa de vida i quan volia fer un canvi de mitjons, el Gila ja està llest per continuar. No hi ha temps, va gasss a ala burra!

Des d'Estana sortim junts. Passem per Cava, on tenim un moment de dubte sobre el camí però el trobem ràpid i fàcil. Són hores de força calor on s'agraeix quan correm pels boscos més humits. Arribem a Ansovell i ens refresquem fortament, avituallem i carreguem aigua a punta pala. Els 10 km següents es fan llargs i anem marcant petites metes; "ara tres cintes, ara 6,". Un repetxón més i intuïm que ja arribem al Coll de Lletó, on hi ha l'últim avituallament. Acabarem i creiem que, a més, ho farem bé. Ara només falta refer el mateix camí que hem fet al principi de la cursa. Aquells boscos frescos de bon matí ara respiren més secs i calorosos. Arribem a Cerc. Prenem la pista forestal com ens indica un marcatge esplèndid durant tot el recorregut. En aquell punt saludem a un company que fa fotos i li demanem si queda gaire. El GPS feia estona que no tenia bateria.

Segurament que deuria estar més que ben senyalitzat, però ens equivoquem de camí i pugem dalt d'una ermita. Es veu que les cames encara volen més km de regal. Tornem enrere i busquem on ens hem equivocat del creuament. Ens equivoquem un altre cop i seguim per un camí que passa pel costat d'un camp de tir, on val més accelarar perquè aquells senyors carden uns trets que fan una mica de por. Ara trobem unes granges i sortim a Alàs. Fantàstic poble però no havíem d'arribar a la Seu Marc? Hem de decidir ràpidament i tornar en darrera no m'agrada. Au doncs, carretera i ja ho trobarem. Esperem ;)

Joder! Queda lluny! i van passant cotxes, motos, .. i l'asfalt.. merda.

Seguim, pels nostres mitjans, malgrat el sorollet del reg que ens recorda que estem sense aigua. Intuïm la Seu uns km més enllà. Va, ara ja es tracta d'arribar i acabar per collons, sense desistir, ni abandonar (encara que ho pensem).

Veiem un pont i dos corredors que el creuen. Sí! Hem trobat el camí! Apretem per atrapar-los. Sí! Són dos corredors bascos, d'Iruñea (Pamplona). Arribem al passeig tots junts, però han d'entrar ells primers a meta.

El meu premi final és haver lluitat fins al final sol, amb cor quan el cap dubtava. No és haver-la acabat sinó com l'hem acabat. Ni tan sols un temps que sincerament no esperava. Encara tenim molt per aprendre.

Crèdits de la foto (Cap de la Fesa): Núria Tomàs