Traçant per la Vall de Bianya. 42km, 2200 d+

Cap de setmana del 5 i 6 d'abril. Neix una nova modalitat de duatló: "paintball"-córrer!

Dissabte volia matinar per poder fer l'activació que toca abans d'una cursa com la que m'esperava diumenge: la Marató de la Vall de Bianya, la Romànic Extrem. Havia de matinar perquè a les 9h havíem quedat amb tota la colla de Manresa per celebrar el primer "TrentaCat", un especial programa de celebració d'aniversaris que diu molt de com ens prenem l'inici d'aquesta dècada. L'organització es va cuidar d'un recorregut fantàstic, amb un joc de pistes que ens duia des de Manresa, a Santpedor, Santa Maria d'Oló, Santa Maria de Corcó, fins arribar a "Anigami", un centre d'esports d'aventura, més enllà de Roda de Ter. Allà ens rebia en Moha, un monitor trempat, amb aquell parlar tant de la plana de Vic. Un cop fetes les explicacions sobre el material i les normes, començàvem la bogeria de la guerra de bales de pintura. Era la primera vegada que jugava a aquest joc i realment és genial sentir-se nen, amb una tensió persistent pel temor de rebre un "balassu" de pintura (deia en Moha que els blaus poden durar uns quants dies;) Un bon got del tercer temps posava fi al joc, i poc després encaminàvem en direcció el Collsacabra. La gran feina de l'organització s'havia currat un tupper macàbric d'amanida de pasta. Vam dinar tots sota l'ombra d'una sequoia gegant espectacular.

La tarda ens portava cap a la següent sorpresa del dia; una casa rural prop de Rupit, amb unes vistes increïbles. La festa apuntava maneres però havia arribat l'hora de continuar amb la segona modalitat de la duatló del cap de setmana.

Deixava enrere la plenitut, el caliu de l'amistat, aquella complicitat tan agradable que segueix fent-te companyia amb força i durant tant de temps, per dirigir-me cap a Hostalnou de Bianya. La carretera m'oferia un regal cada vegada que cobries un coll i descobries noves valls, nous horitzons i nous cims. Sempre amb el Puigmal atent.

Un cop recollit el dorsal, faig cap a la Torre Santa Margarida, on havia reservat una habitació per passar la nit. Ja a l'arribar, l'atenció d'en Josep i conec en Lluís de Girona, que demà també correrà la marató. Sopem entaulats entre altres corredors. El córrer com a mitjà per viatjar, conèixer nous llocs, nova gent i persones que t'ajuden a créixer i obrir la ment. Abans de dormir enllesteixo els preparatius per l'endemà. M'adormo entre pensaments del contrast emocional viscut durant el dia i intentant visualitzar el traçat de demà.

El despertador sona abans de les primeres llums del dia. Una dutxa ràpida, esmorzar i recollir-ho tot per anar cap a la sortida. Era la segona vegada que corria aquesta marató. L'any anterior ja havia set una festa i això és el que més m'agrada. El recorregut d'aquest any no tenia res a veure amb l'any anterior. Molt més lògic, menys pista i molt més corriol. Un traçat molt corredor però que no dóna treva. A destacar la darrera pujada a Sant Miquel del Mont, on visc un d'aquells moments que no capten les fotografies ni els vídeos. Sincerament, crec que és una de les curses que més he disfrutat del silenci. La música em desconcentrava. Sentir el silenci d'aquells camins, seguir les traces per on han passat tantes i tants.

Al final, com sempre, no tindria el mateix sentit si no ho poguéssim compartir. Alguns amics del poble també havien vingut a córrer. Vam dinar plegats un cop la dutxa d'aigua gelada ens feia de quiroteràpia.

El passat queda enrere.