Traçant per la Vall d'en Bas. 60 km, 3000 m d+

la meva primera Ultra (VolcaNolimits; Serra de Llancers, Coll de Bracons, Font de Tornadissa, Puigsacalm, Santa Magdalena, Puigcorneli, Ridaura, Sant Privat d'en Bas, Verntallat)

El primer repte de l'any era començar a conèixe'm en la llarga distància. Fins al moment només havia corregut maratons de muntanya i la Berga-Santpedor, així que els 60km i el traçat de la prova em van semblar ideals per iniciar-me en aquest camp.

Diria que afrontava la cursa amb respecte però la veritat és que estava cagat de por. El meu germà, el millor preparador físic que puc tenir, em va ajudar a planificar al detall el programa d'entrenament a seguir fins el dia de la festa. El vaig complir al peu de la lletra malgrat prefereixi la llibertat de sortir on, com i quan vulgui. Però s'ha de dir que tot el que et diu que facis té un sentit i en vaig aprendre molt. Fins i tot, em va aconsellar seguir una dieta de sobrecompensació la mateixa setmana que se'm va fer eternament estranya (vegis la cara de la cambrera on acostumo a dinar els dimecres que treballo a Lleida quan li vaig dir que res de vi ni pa aquell dia :P). Bé, el cas és que aquella caguera que déiem es barreja amb molta il·lusió, responsabilitat i molts nervis. Un cony de bomba de sensacions que no sé explicar. Així que, "sin más", a la línia de meta sense perdre massa el temps.

Havia llegit i parlat amb gent que hi entén en la llarga distància i tenia clar un dels consells bàsics: sortir a un ritme còmode. Feia massa calor en un d'aquells contrastos meteorològics de finals de gener. La setmana anterior havia nevat fortament. Més enllà de les característiques del recorregut, que varien en funció de cadascú, vaig sentir l'emoció dels primers km amb molta empenta. Recordo la força de la gent a l'avituallament del Coll de Bracons, les bromes i les fotos d'un nen que carretejava un "traste" que semblava una "Game Boy". Al comentar-li vaig pensar que ell potser ja desconeixia el que havia estat un petit luxe en la nostra infància. Quines bestieses que penses durant el camí!!!

L'istiu passat havia fet el camí del Puigsacalm des del Coll de Bracons. Un dia d'istiu, tot sol, amb ganes d'explorar en una d'aquelles sortides que trenquen les rutines. Així el camí no era estrany.

Quan arribàvem a la divisió entre les dues curses, els que feien la de 30 km ja baixàven cap a meta, va ser el moment d'agafar forces. M'havia planificat l'hidratació i l'alimentació en carrera, i aquell moment era important. Alguna barreta energfètica, fruita, aigua; i amunt! sempre amunt cony! Cap al Salt de Sallent. Una pujada llarga que vam començar amb el company Isaac Riera però ens vam anar distanciant. El següent avituallament diuen que ja hem arribat dalt i ara toca un constant puja-baixa. Allà conec en David Neila que feia estona que el sentia darrera. Després d'omplir els bidonets i repostar a base de sals i sucres, continuo un camí per pista que es faria llarg. Molt de temps amb els teus pensaments, fluint com si fés temps que haguéssin de brollar amb tota la seva força. Cap pensament negatiu, cap record amarg, cap tristesa. El meu cap només sent la força de bons records (les que sents al cor), de les persones que estimes, de les teves passions. Potser la música, sempre la música, en aquell moment ajuda a alguna llàgrima a trobar el camí migbarrejant-se amb somriures estúpids però més plens que mai. la initimitat es sorprèn quan intueixo un company uns metres més enllà. N'Ernest comenta que porta unes quantes voltes al mateix tram. S'ha perdut perquè no l'han indicat prou bé en el següent avituallament. Sorprèn que l'organització no s'asseguri de tenir personal que conegui perfectament el recorregut en cada pas de contriol. Un per l'altre som capaços de seguir el camí correcte i ell s'escapa amb un ritme que no puc seguir.

Algú havia despenjat marques i cintes del recorregut. Es fa difícil seguir el traçat correcte. Procuro aplicar la lògica de la prudència i aturar-me a analitzar i intuir abans de precipitar-me. Al cap de poc, torno a topar amb el corredor anterior. Altre cop s'havia perdut. realment la cinta que havíem de seguir quedava molt lluny i amagada, en una valla enmig d'un prat alpí que costava d'entreveure. Aquest cop seguim junt un bon tram del camí tot parlant i coneixent-nos. Tot i així, ell va sobrat i s'allunya. No em desgrada la idea de recuperar aquella intimitat. Com si tingués ganes de sorprendre'm de nou i perdre'm en un mar d'agradables pensaments i sensacions. Quan les retrobo, la vida fa acte de presència, i no és com les imaginava. Potser les rampes i les molèsties comencen a pesar massa. Malgrat tot, sento molta energia en mi (els qui veu destinar algun bon pensament en aquell moment; sé qui sou mamonesss!!!)

Ridaura, per fi un poble. Preciós per cert. Sembla talment aquell poble que en algun moment m'agradaria degustar amb un vermut istiuenc. L'avituallament és animat i la gent molt maca ens anima molt. Allà comenten que només ha passat una persona davant meu i penso que potser que sí que puc fer el meu primer podi de la vida. Va doncs, gasss i encarem l'últim "repetxón". Aquí aplico un aprenentatge; no t'aturis! les rampes es fan més portables si no pares de córrer. Pas curt, no t'aturis. Pas suau, no t'aturis. Amb la baixada recupero forces. Em deixo anar. Ara ja tinc ganes d'arribar i la vista busca insistentment una referència de meta. Els darrers km per asfalt em semblen una condemna, no, una putada directament. Ara no val abandonar; fins aquell arbre, fins aquell canvi de sentit, ... fins a meta.

No hi ha res millor que veure i viure les cares de felicitat de la mare i el pare. Mai oblidaré aquell reflexe d'orgull i treballaré el que faci falta per reviure'l. La meva cara ni em preocupra. Ho he aconseguit. Gratitut

;) Salut i muntanyes, aupakiii